Laia Estruch.- En una bellíssima edició de la col·lecció Bernat Metge Universal, editada per La casa dels clàssics, i finalista als premis Aurora Bertrana per la magnífica traducció d’Anna Casassas, ens arriba un dels màxims exponents del naturalisme europeu, Germinal, d’Émile Zola.
De la mà del jove Étienne Lantier, el lector descobreix la duresa extrema de la vida dels miners del segle XIX i la roda eterna de la misèria i la fam, sobretot la fam: «Si som tots morts, no tindrem gana». Tot i que la gran protagonista de la novel·la és, en última instància, la mateixa mina —sempre fatalment present, gairebé com una entitat viva que devora vides humanes—, Zola cartografia de manera molt precisa i colpidora els conflictes socials i laborals del seu temps, així com les profundes desigualtats entre rics i pobres.
Els personatges, rics en matisos, esdevenen símbols de les tensions ideològiques i socials. La Maheuda encarna la lluita diària per la supervivència; la Catherine Maheu, la fragilitat i la submissió de la dona obrera; els Grégoire, la indiferència de la burgesia, i en Souvarine, l’anarquisme més radical. Tots ells apareixen atrapats per un origen social i econòmic inamovible, malgrat les inquietuds socialistes i revolucionàries d’Étienne.
Aquest determinisme, tan característic del naturalisme, impregna tota l’obra i reforça el seu to profundament pessimista, marcat per tragèdies constants: «Morir-nos per morir-nos, preferim morir-nos sense fer res. Ens hi cansarem menys...». Tanmateix, enmig d’aquesta foscor, el títol infon una escletxa d’esperança: la llavor de la revolució obrera i el restabliment de la justícia que germina sota terra.
Aquest somni d’un canvi col·lectiu, que no deixa de renéixer, malgrat veure’s sovint frustrat, configura l’essència de Germinal. Tal com ens avança Maria Sevilla en el seu pròleg, es tracta d’un clàssic plenament vigent. Només cal pensar en episodis recents com la crisi dels miners d’Astúries o en la precarietat laboral que encara afecta molts sectors, convertint el treball assalariat en una nova forma d’esclavatge: «Les grans companyies els devoraven de mica en mica, reglamentant l’esclavatge i amenaçant de militaritzar tots els treballadors de la nació, milions de braços, per a la fortuna d’un miler de ganduls».
Zola signa una obra que transcendeix el seu temps i esdevé, encara avui, un mirall incòmode de la nostra societat.
